"Petite comédie en langue toulousaine.
Intéressant pour voir en quoi elle se rapproche intimement du gascon (certains traits phonétiques, l’accent) mais également en quoi il s’en éloigne (morpho-syntaxe).
Voici comment Alibert définissait ce que Bec a appelé l’ibéro-languedocien :
"1 ) Destriarem d’en primièr los parlars meridionals que son caracterizats per l’evolucion FACTUM > fait, JUNCTUM > junt. Lo digraf -is, -iss-, del latin x, sc, es prononciat sh (ch francés) : caissa, cuèissa (caicho, quèicho). Las palatalas ch, tg, j equivalon, respectivament, a tch, dj o j : cachar, vilatge (catchà, bilatche), jamai, coja (djamai, cujo). Comprenon los parlars seguents :
a) Lo central, en usatge en Carcassés, Bas Rasés e Lauragués.
b) Lo tolosan, parlat dins lo ròdol de Tolosa ; a sofèrt de l’influéncia del gascon.
c) Lo foissenc, de l’ancian païs de Fois. Es lo pus iberic dels parlars lengadocians amb lo donasanenc.
d) Lo donasanenc, dont l’airal s’espandís dins Donasan (Arièja), una part de Fenolhedés, del païs de Saut (Aude) e del canton d’Ax (Arièja), s’aparenta al catalan.
e) Lo narbonés, en usatge dins l’arrondiment de Narbona. S’aparenta al besierenc per la prononciacion -iss- : caissa (caisso)."
Extrait de l’ALG : Sainte-Foy-d’Aigrefeuille (voix de Jean Séguy himself)
Quelques traits gascons comme subjonctif dans subordonnée de temps."