Los gòts Texte d’Euric Astié

- Tederic Merger

Es mercés a Asterix que son revelats peu prumèr còp a un public larg. Dens "Asterix chez les Goths" escrit en 1963, Gosciny et Uderzo los pairs de l’eròi gallés presentan aquestes gòts coma los ajòus… deus alemands. Se la bedé es escasuda, la realitat istorica qu’es tota auta : jamei los gòts metón lo mendre pè en Alemanha. Per contra, son a las originas de tota l’organizacion sociala de l’Edat Mejana europèa e lor devem los fondaments de la nòsta originalitat occitana.

Götaland

La lor tèrra d’origina qu’es escandinava : las còstas sud norvegianas, l’isla de Sælland danesa e lo Götaland suedés dab la vila de Göteborg. Au sègle prumèr, eveniments los avian en una migracion qui va durar 300 ans de temps.
Cambiaments climatics ? Catastròfa economica ? Hèitas que mauconeishem butan lo pòble deus baltes (los audaciós) a s’expatriar en quèsta d’una auta patria. Travèrsan la mar Baltica cap a l’èst e s’installan au bocau de Vistula on fondan la vila de Gotiscandia, davancèra de Gdansk. De la fin deu prumèr sègle ençà dinc au sègle tres, que progrèssan cap au sud en seguir los fluvis Vistula, Bog, Dniepr. Los gòts fòrman un pòble guerrièr e unit, fièrs de tradicions hòrtas que lo -thiudans-, lo rei, es lo garant e lo gavidaire. Incorpòran los pòbles dab los quaus entran en contacte o que sosmeten : cèltas luges, vandales, marcomans. Lo celtic balharà fòrça vocabulari guerrièr a la lenga gòta.

Coneishem la lor organizacion sociala mercés aus escrits de Ptolemea (los ditz Gouthaï), de Tacite (Gotones) e au siti arqueologic de Chernjahov, en Ucraina pròche l’actuala Chòrnòbil. S’i estàn vilatges sus terrassas o dens las vaths, entornejats de -gawi-  : las coturas. Bastits en longor dab un costat obèrt, los ostaus qu’an paus de husta, murralhas de tàpia e larèr de pèira. Una banqueta bordeja l’interior de las longas murralhas. Cada vilatge cinturat d’una fortificacion de las tors redonas se ditz –baurgs-, l’abitat obèrt es lo –haims-. Lo culte deus mòrts càmbia, son sia enterrats dab lo cap orientat au nòrd o a l’oèst, sia incinerats.

Lo vestissi qu’es talhat majoralament dens lo cuer, las hemnas e los òmes an lo peu long, sovent saure, estacat per ligas de cuer. Las hemnas cargan jòias de metau preciós coma la fibula (esplinga bèra de seguretat peu vestissi) braçalets tòrques, pientis arredonits dab un sol reng de puas, pendòris d’ambre. A las ancas qu’arboran cintas ondradas dab placas e ribles de bronze e d’argent.
L’abonde de vaishèra e de veires romans varia segon lo nivèu sociau. Pòblan las tèrras qui son a las termièras de l’Empèri roman en Dacia (Romania, Moldavia) au nòrd deu fluvi Danubi e en Scitia (sud de l’Ucraina) dinc au fluvi Dniepr.

Lo rei deus gòts lo -thiudans-, es l’expression deu son pòble. Qu’es eslejut peus -reiks- los princes, demèst duas familhas nòblas, breç d’eròis numerós passats o presents. Qu’an recebut deu diu de la guèrra l’espasa de la victòria : Terving en çò deus visigòts, Gaut en çò deus ostrogòts. L’espasa incarna la guèrra mès tanben la tèrra -gards- e lo pòble -thiuda-. Lo -thiudans- es un sobeiran qui mia lo pòble au combat e lo gavida dens sa migracion. Las familhas reialas guardan la memòria gotica (originas, istòria, hèitas bèras) dens las -sagas-, los famós poèmas epics escandinaus. Lo rei hè la justícia, apiejat per un conselh compausat de -sinistrans- (ainats qui detienen la tradicion e susvelhan los -aiths-, los serments), de -maistrans- (proprietaris terrenaus mens influents) e de -reiks-. Aqueths son los capdaus d’una tribú la -kuni-, e d’una fortalesa lo -baurgs-. La -kuni- demòra lo modul fondamentau de la societat en migracion. Los –reiks- eslegen lo rei, capdavantejan las tribús a la guèrra e defenden la -gawi-  : la tèrra gotica.

Un monde guerrièr

Lo -harjis- l’armada en campanha, se pòt comparar a la legion romana dab la diferéncia que tota persona valida, òme e hemna i participa. Organizada en chormalhas (òrdas) d’infanteria las -hansa-, e en grops autonòms de cavalaria, que practica una estrategia precisa d’ataca e de defensa. A cada etapa deu -harjis-, los -carragos- carreis de viatge, fòrman un cèrcle defensiu qui dobla la murralha deus boclèrs. Coneishem mau las armas gòtas, las –sarva-  : los lòcs on l’arqueològue las tròba a l’acostumada son las tombas, mès los gòts consideravan las armas tròp preciosas per las abandonar atau : l’usatge èra de las se transméter a generacions passadas. Ça que la, que coneishem un exemple de -meki-, l’espasa deus dus talhants, descobèrt en Polonha : lama de 70 cms de longor e de 4 cms de hautor, la punta es losangica e la punhada plata. L’equipament deu –saïos-, lo soldat es hornit  : -hilms- l’èlm o casco, -brunjo- la còta de malhas, -skildus- l’escut redon, lo –meki- dejà vist e lo -hairus- espasa d’un talhant, shens se desbrembar lança, arc e sagetas.
Arren es negligit per anar au combat.

Anecdoticament lo –saïos- dab la soa longa vèsta de cuer es passat a la lenga nòsta peu biais deu mot sajon qui vòu díser … "vèsta de cuer" (véser lo latin sagum, lo catalan saia, l’espanhòu saya, lo francés sayon).

Au sègle IV dens lo -haims-, lo vilatge obèrt, viu una societat variada de topiaires, tisteraires, haurs, teishenèrs o tisnèrs, pelatèrs, cultivators e guerrièrs. L’assemblada deu vilatge lo -gagumths-, pren las decisions correntas, prepara las bèstias sacrificadas a las idòlas miticas e tot aquerò dab l’acòrd deu son -reiks-. Tot poblant deu vilatge es dit gòt, tot vilatge se restaca a la tribú devath lo govèrn deu -reiks-. La societat gòta migradora e combatenta se balha un foncionament qui es a l’origina de la vassalitat. Los capulats gotics, que sian princes de tribú o proprietaris terrenaus –maistans- e demòran sénhersfrauja- au som d’una piramida sociala ierarquizada. La lor autoritat dauneja sus l’-inakunds-, comprenem la familha au sens larg, los fidèus de l’ostau –ingardja-, los serviciaus –gasinthos-, e los esclaus –skalkos-. La nautat es lo vassalhatge : au ras de l’autoritat universala de mèste a vailet neish una dependéncia originala.
Hòra tota trava a la libertat personala, òmes armats –andbahtos- o –siponjos- balhan serment, l’-aiths-, a un sénher e que’n vaden lo vassalh.
D’aqueth serment resultan cèrts devers precís d’ajuda e de sostien mutuaus. Peu prumèr còp dens l’istòria antica, la dependéncia d’un òme devèrs un aute òme qu’es volontariament consentida. Lo gòt es un òme liure qui "segotís los peus".

Roma càmbia

Autanlèu lo sègle II una crisi prigonda abranlís una Roma dont las vielhas valors an besonh energias navèras. Lo pòble gòt qui campa a las pòrtas de l’Empèri en Dacia e buta lo portanet de l’armada : en 238 las legions s’obrissen aus valents gòts, en 242 que s’i tròban dens l’armada de Pèrsa. Lo lor emblèma qu’es lo –vesus- en latin, una cara nimbada de peus clars. Lo navèth soldat de Roma, l’eròi gotic se ditz –veihs- o –weihs- (se pronóncia "oís"). E de passar un acòrd dab l’Empèri : que receuràn subsidis annaus en escambi deus lors servicis de guèrra pr’amor quan son en guèrra los –saïos- gòts non semian ni recòltan. Ironia màger, aqueths acòrds que demoraràn l’embarràs mei bèth de las relacions Roma / gòts, l’administracion romana que va véser a engarçar de longa los gòts suus subsidis per era devuts. En 250 l’emperaire Felip l’arab negligís de pagar-los, la reaccion gotica qu’es immediata : dab lo lor thiudans Cniva que pilhan lo sud danubian dinc aus Balcans.
La situacion aquera que’s reprodusirà practicament dinc a la fin de l’empèri roman d’Occident.

Cresenças e religions

Los gòts redobtan lo clar de lua e lo tron deu cèu. La lor preferéncia va tau sorelh -sunno- e tau huec -fons-, benefics peus guerrièrs, l’emblèma militar lo -vesus- n’es pas auta causa qu’un febus. Cresen en l’influéncia deus astres sus la vita e consideran dab esgards los arrius. Au ras d’un cors d’aiga un gòt qu’i es aparat a condicion que n’aja pas a témer un jutjament. L’aiga despartís lo ben deu mau, sovent los -thiudans- signan tractats sus un fluvi. Passar l’aiga vau riquesa, libertat o au contra ataca subida coma la deus los huns en 376. Danubi, Léger, Ròse, Ador, Garona, Guadiana son los objèctes d’un respècte particular. Un rei serà enterrat dens la mair d’un fluvi, desvirat lo temps de la ceremonia, en se reintegrar la mair, lo fluvi formarà a totjamei lo mei segur deus sepulcres.

Cristianizats, que son per començar catolics, la prumèra glèisa gòta planta bordon en Dacia e sus la Mar Negra a la fin deu sègle III. Apareish una auta religion cristiana : l’arianisme o omeisme. Los arians denègan l’esperit e subordonan lo hilh au pair e los emperaires Constance en 348 e Valens en 370 arians tots dus, hèn persecutar los catolics. En 381, un aute emperaire Teodòse tòrna definitivament au catolicisme mès a l’encòp los gòts qu’embraçan majoritariament l’arianisme qui vad religion d’estat. Aquera version deu cristianisme qu’es perfeitament adaptada a la societat gotica e en 360 l’avesque Ulfilà arrevira la Bíblia en lenga gòta, la mei vielha de las lengas germanicas conegudas. Per que sia legedera per tots : gòts, latins, grecs que completa las runas escandinavas qui n’èran pas que 16 e qu’inventa letras navèras. Atau es creat un alfabet de 27 grafèmas simples qui tornan au miélher tots los fonèmas gòts, que quauques uns son desconeguts deus latins.

A la fin deu sègle III los gòts se desseparan en dus grops : 1° los ostrogòts qui la tiran cap a l’èst establir la lor dominacion dinc a Vòlga, 2° los visigòts qui viven sus Danubi e s’avian cap a l’oèst.

En 332, l’emperaire Constantin los "pacifica" e enròtla fòrça gòts dens las legions romanas. En 364 l’empèri se parteja en duas coronas l’una romana l’auta bizantina. De 375 enlà, la pression deus huns vad intolerabla, que lançan incursions e pilhatges en progressar cap a l’oèst e los qui ne subissen prumèrs las atacas be son los gòts. Las tensions creishen entre visigòts e bizantins dinc a s’afrontar en 378 a la batèsta d’Andrinòple (Edirne) e contra tota espèra qu’es la victòria d’uns visigòts inferiors en nombre e on morís l’emperaire bizantin Valens. D’ara enlà qu’inspiraràn esvarja e respècte.

Alaric Ièr

Installats suu cors inferior de Danubi, los visigòts espèran en 391 los subsidis de Bizança. En de balas, lo territòri on viven qu’es devengut ostil, los huns an passat lo fluvi en 376 e s’abaten sus l’Empèri, arren lor hè rampèu. Los -reiks- eslegen a un navèth –thiudans- un rei qui deu balhar una navèra tèrra au son pòble, que causissen Alaric. Lo –harjis- se tòrna avitar e a cada còp que los foncionaris romans assajan de panar suus subsidis, aquera armada que s’esmalís. Sobta coma lo pericle atau qu’es la colèra gotica. Tot que’s deu ganhar a la punta de l’espasa : l’aiga, lo peisheder, las avitalhas, lo hust e la lenha, lo dequé per la harga. Maugrat las dificultats d’una vita nomada, l’abnegacion e la volentat deus gòts que hèn l’admiracion deus romans.
Còpian lor biais de vestir-se, a tau punt que lo prumèr emperaire d’Occident Honorius (395-423) hè publicar tres decrets qui interdísen aus ciutadans romans de cargar vestits de cuer a la mòda deus gòts. Lo -thiudans- qu’es chafrat -rex pellitus- "lo rei vestit de cuer".

Lo paradòxe gòt es que cranhuts e respectats, son los indispensables auxiliars de Roma e de Bizança qui los regetan. Mentre que los autes pòbles barbars vòlen profitar de la benanaça romana volons o non, los gòts seràn los sols a s’integrar totalament dens l’Empèri. Qu’aprenen a har de tot e que son pertot : medecina, art militar, gestion, diplomacia, participan activament a la vita politica, be parlan de corruda latin, grèc en mei deu gòt. En 398 Teodòse lor ofrís subsidis en cambi de 20 000 guerrièrs. Nomenat præsentalis "mèste de la miliças", Alaric qu’es generau dens l’armada bizantina. Liuran batalha e esluenhan los enemics d’un Teodòse qui falhís a la paraula dada. Lo dangèr hun, adara omnipresent, e’us prem alavetz los visigòts van cercar la lor subrevita a l’oèst. Macedònia, Grècia, Dalmatia, Iliria, Alaric prepausa los sons servicis a l’emperaire Honorius e luta per eth en Itàlia. En 408 los subsidis promés n’arriban pas e Honorius qu’arrefusa tota entrevista, la malícia gotica explòsa los visigòts s’espandissen sus Itàlia. Roma patís un pilhatge de 3 jorns de temps en 410. Mès que son tostemps en cèrca d’una patria. La solucion que vien de l’oèst, aquitans e narbonés los apèran : las invasions deus suèves, alans e vandales en 406 qu’an guastat Aquitània e Narbonesa.
L’autoritat de Roma es inexistenta sols los visigòts be pòden restablir patz e prosperitat en acaçar los "barbars". Lo navèth thiudans b>Ataulf</b (410-415) e lo son pòble de 100 000 anmas prenen possesion de las tèrras ofèrtas e penetran dens la quita Hispania. Dab Valià (415-418) lo miracle iniciat que contunha, après d’eliminar tots los envadidors, los visigòts plantan bordon dens la lor navèra patria e en s’unir aus natius aquitanòromans e gallòromans, tots que requinquilhan un vaste territòri de Léger aus Pirenèus, una Occitània davantèra.

Teodoric Ièr (418-451) règna sus unreiaume dont Tolosa es lo capdulh. L’eleit gòt es per la màger part de religion ariana, la lenga gòta perdura au ras deu latin deus aquitans. Dab la patz retrobada de qué pòt hèser un pòble de guerrièrs ? L’autoritat romana hè arrepè en Hispania, en 422 lo harjis que’s tòrna endralhar au sud e de navèras conquistas qu’agrandissen lo reiaume.

Las faiçons envèrs Roma que son doblas : aligança o guèrra pr’amor l’Empèri vòu recuperar las tèrras per eth abandonadas e que los visigòts an tornadas valorejar (a un raid gòt sus Arles e Narbona en 436 los romans replican en 438 per una victòria a la batalha deu Mont de las Curaulas au pè deus Pirenèus). En 440 l’Aquitània visigòta qu’es en plea benanança e espandiment. Teodoric e Aetius generau roman se liuran un duèl de contunh, una luta que ponctuan tractats de patz, mès en 451 un eveniment màger e bota tot lo monde d’acòrd : l’ofensiva hunica.
Comandada per Atilà una armada de 500 000 gents a penetrat en Gàllia e pilha lo país. Los huns qui, en traversar Danubi èran entrats dens l’Empèri en 376 e avèvan tostemps acaçats los gòts davant eths. Representan l’enemic responsable de tantas annadas d’errància contra lo quau se preparan a lutar una ultima vegada. Aetius que sollicita l’ajuda militara de tots los pòbles de las Gàllias qui i responen : bretons, armoricans, burgondes, celtibèrs, francs e los visigòts qui representan la suberpoténcia d’aquesta union. Après de véncer una invasion vandala sus Ador, Teodoric e los sons escadrons de cuer vestits retròban Aetius a Orleans. Lo roman comanda las fòrças deu nòrd lo visigòt las deu sud. L’engatjament decisiu se debana au Campus Mauriacus (Moirey dens Auba). Victòria peus coalisats mès Teodoric qu’i dèisha la vita. Pendent lo son règne pòbles qui n’èran pas mei Roma avèvan tornat trobar patz e prosperitat. Rei benvolent dab tots los subjèctes arians e catolics, Teodoric favorizè la tolerància e l’amaisament dens un reiaume qui s’esten de Léger a Ròse dinc a Gibraltar manca lo nòrd deu Portugau, Galícia, e Vasconia.

Dinc a 507 lo reiaume visigòt va conéisher una riquesa e una estabilitat exemplaras, segon los sobeirans, la religion catolica serà respectada o combatuda. Cada thiudans harà publicar un recuèlh de leis qui completan o modifican las leis davantèras. Baten una moneda qui d’en prumèr còpia los sòus romans e qui vaderà apuish plan diferenciada. L’equilibri de
l’estat e l’aviéner deu reiaume repausan mei que tot suu sostien que los reiks
acòrdan au rei.

Tòrismond (451-453) eslejut suu Campus Mauriacus a la mòrt de Teodoric qu’a tot just léser d’esfaçar a de bon lo perilh hun e de méter un pè victoriós en Provença quan es eliminat per sos frairs, inspirats per las ambicions romanas.

Teodoric II (453-466) s’impausa en Hispania e se compòrta en rei independent de l’Empèri. Que trenca tota relacion dab Roma en 457. Qu’organiza lo reiaume en ducats difenciats de las ex-províncias romanas, governats per un duc. Lo son còde editat en 460 radicaliza la societat e i opausa los libres aus non-libres. La riquesa fòrma la desseparacion sociala, lo subjècte libre es lo qui possedís bens. Lo còde luta tanben contra una violéncia sociala en augmentacion. Maugrat la soa
politica anticatolica, lo reiaume e demòra estable.

Euric (466-484) campion de la goticitat, que somet los enemics a sas armas e las armas a sas leis. Lo reiaume qu’es a l’apogèu de la soa poténcia : burgondes, francs, suèves tots plègan davant un thiudans que tots los reiks aparan còs e arma. Que conquista vath de Ròse e Provença. L’empèri roman d’Occident dispareish en 476 e degun acòsta a Euric. Que hè persecutar los catolics, visigòts e non-visigòts (martirs en 475 de Quitèira e de Dòda princessas reialas). Ordena la publicacion d’un còde legislatiu en latin, lo mei important de 410 ençà, data de l’arribada deus visigòts en Aquitània. Aquera legislacion s’apièja sus dus ressòrts regentats : la vassalitat e lo serment.

Roma non codifiquè pas jamei la vassalitat. En ic hèser, Euric crea una armada ligada per la recomendacion qui unís los sons membres los uns aus autes, una tropa interessada a la victòria e d’un entretien chic carestiós. Aquera institucionalizacion necita a la guèrra serà represa a l’Edat Mejana. Lo serment devien pròva judiciara per exemple peu maridatge, la responsabilitat d’òmes jurats (assermentés) confortís lo reiaume. Las tèrras visigòtas per son dinamisme e son obertura a un monde en plea evolucion atiran fòrça las populacions vesinas, subertot los ostrogòts d’Itàlia. Euric hè modificat la questalitat o servatge : lo questau non pòt deishar lo mèste qui es responsable d’eth davant la societat mès que pòt comerciar , crompar e vénder dab l’autorizacion deu mèste.

Alaric II (484-507) mantien e contunha l’òbra deus davancèrs, eth tanben qu’edita lo son breviari legislatiu, la Lex Romana Wisigothorum. Capdavanteja lo mei bèth reiaume d’Occident, dab una Catalonha en gestacion. Que s’esfòrça a crear una unitat populara a l’entorn de la religion reiala l’arianisme, en har cessar las persecucions anticatolicas e en s’apressar deus avesques catolics mès que s’i mauescad.
Aquesta benvolença envèrs los catolics que maucontenta los reiks arians.
Mès los vertadèrs adversaris deus visigòts demòran los francs. Hlòdòwig o Clovís s’impausa rei deus francs en 481 e elimina los rivaus gallòromans en 486 a Soissons, alamans a Tolbiac en 496 e que’s convertís au catolicisme la medisha annada. Que n’acaba dab los burgondes en 500. Nat podèva ignorar una tala pujada en poténcia. Los francs guinhavan sus Aquitània e totas las possessions visigòtas, qu’avèvan invadit dejà per tres vegadas lo nòste país, butat dinc a Bordèu en 496 mès regetats a cada invasion. En 507 que’s l’acarament decisiu, Clovís tòrna passar Léger. Alaric va l’interceptar e l’ataca a Vouillé au nòrd de Peitius mès que perd e la batalha e la vita. De tira los reiks eslegen a Geisalic lo hilh ainat d’Alaric qui se va establir a Narbona en Septimania, e cercar ajuda en Hispania e en Africa. Las soas fòrças son demingadas, Geisalic morís en Provença shens de capitar a relhevar las tèrras aquitanas deu reiaume. Los francs prenen Bordèu en 507, Tolosa en 508. Los visigòts dispareishen d’Aquitània mès lo reiaume contunha en Espanha e en Septimania (actuau Lengadòc-Rosselhon) dus sègles mei.

La fin de l’Aquitània visigotica

Los vejaires divergissen suus explics d’una fin tan rapida. La minoritat deus visigòts dens la horrèra aquitanòromana, l’arianisme qui lor atira las atacas deus catolics d’Occident, los malestruguèrs de la politica religiosa gotica, enfin l’aflaquiment d’una poténcia militara tan redobtada deu temps de Teodoric II e d’Euric son rasonaments deus classics mès que desbremban a un aute poderós personatge : lo rei deus ostrogòts Teodoric lo Gran (489-526).

Quan Clovís envadís l’Aquitània en 507, l’eleit e la màger part de las fòrças d’Alaric que s’està en Espanha, grana devoraira d’òmes. Despuish bèra pausa l’armada visigòta a deishat d’èster una fòrça conquistaira, se limita a unas operacions de polícia e de manteniment de l’ordi. L’armada franca va de conquista en conquista, eretèra de l’impressionant potenciau militar que los romans avèvan creat au
nòrd de Léger. Los reiks que son en desacòrd dab la politica d’obertura d’Alaric quan aqueste balha importància aus capulats aquitanòromans, aus avèsques catolics. Euric eth, lor podèva demandar tot, sa politica progrotica li valèva una fidelitat deus princes a tota espròva. Quan Alaric los apèra per lutar contra l’envasidor franc, fòrces reiks se sostraisen e espian de cap a l’ostrogòt Teodoric. Clovís que sap profitar de la marrida fortuna d’Alaric, endravalhat dens susmautas de bagaudas e de suèves en Espanha e qu’a duas benedicions : la de Roma e la de Bizança per eliminar un rei erètge e una poténcia rivala. Teodoric hòrt de son prestigi gotic aus ras deus princes visigòts, qu’es tanben plan vist deu papa e de l’emperaire, be saurà trèger las castanhas deu huec.

La defeccion d’una partida deus princes, dont fòrces son d’origina ostrogòta, aflaquís l’armada e provoca la pèrta deu reiaume. Quan lo navèth thiudans Geisalic assaja d’aplegar las soas fòrças per una contraofensiva non poderà pas comptar subertot en Teodoric. Los ostrogòts avèvan tre la debuta integrat regularament lo reiaume visigòt. Qu’èran plaçats au nòrd de las tèrras directament au contacte deus francs, e quan aqueths lançavan incursions en Aquitània, qu’ac hasèvan shens encontrar oposicions realas. Los ostrogòts èran de chètres combatents o èran los òmes de palha deu rei ostrogòt dont contunhavan de servir los interès ?

Teodoric de 507 ençà, s’avia dens una politica de "reconquista" gòta au son profit : empacha los francs de s’apoderar de la Septimania e de l’Espanha, e que’n serà eth lo sobeiran. La situacion navèra d’un sol rei per "Visigòtia e Ostrogòtia" evoluís enqüèra en 537 quan los visigòts recupèran lor reiaume e en quan la Septimania comença de se desseparar deu monde iberic de 631 ençà, dab l’impulsion deu governador Sisenand qui se proclama rei, que se’n seguís una temporada d’afrontaments entre Narbona e Toledo.

Deus conflictes entre Espanha e Septimania apareish una navèra realitat o meilèu lo retorn d’una antica realitat : lo ligam Atlantic / Mediterranea dens una optica d’unitat politica. Las invasions musulmanas qui començan en 719 empacharàn aqueth projècte.

La memòria deus eròis

A qui auré escadut de pensar que lo petit Carles Jan Baptista Bernadòta vasut a Pau en 1763, haré un dia rei de Suèda de 1818 a 1844 e ne fondaré l’actuala dinastia ? Benlèu a quauque istorian conscient deus luenhencs ligams tenuts bèth temps a, entre Occitània e Escandinavia, quan un deus prumèrs thiudans conegut Berig, capdavantejava la migracion gòta a la quala Alaric I balhè una patria.

Acaçats de l’inconscient collectiu occitan per una istòria de França oficiala, tornem conéisher aqueths visigòts dont l’apòrt a la civilizacion europèa non dèisha d’estonar :

lo rei, de noblessa e valor reconegudas, acampaire e aparaire deus sons pòbles, interlocutor de las poténcias diusencas e cosmicas. La soa consacracion especifica serà copiada peus francs 250 ans après Vouillé,

los princes, capdaus de tribús e capdaus de guèrras, qui pòden víver au deguens o au dehòra de l’encastre reiau en autonomia,

lo vassalhatge qui unís los òmes e confòrta lo reiaume,

lo reiaume, nocion qui intègra tota populacion (a còps tota religion), los princes ligats aus guerrièrs en formar l’armadura de tot lo pòble, l’establiment de ligams umans ahortits per un serment, apiejats per la balhada d’armas e de tèrras.

Las relacions establidas entre rei, princes e pòbles dab una vassalitat menimosament codificada pr’amor d’èster lo ciment de la societat, una enveja de tolerància religiosa, una luta de contunh contra las agressions exterioras (francas o musulmanas) dens una societat cosmopolita, la represa d’una romanitat abandonada per Roma, totas aqueras originalitats prefiguran l’espelida medievala de la civilizacion de Paratge.

Euric Astié
a Sent Pèir de Mons agost de 2000

Honts :
Les Goths Renée Mussot-Goulard ed Atlantica

Histoire d’Occitanie IEO ed Hachette littérature

E adara que vau
béver l’aperitiu…

Grans de sau

  • Le principe d’Astérix est simpliste : projeter l’image de la France moderne sur un passé reconstruit façon IIIe République, en cédant à toutes les équivalences. Les Bretons insulaires deviennent... des Anglais buveurs de thé ; les Goths sont des Allemands (et même, vu la façon dont ils sont traités, des Boches, pardon ; les Massaliotes sortent de Pagnol, etc. Bref, le bénéfice est annulé par ces placages qui ressassent les clichés du village global hexagonique.
    C’est à croire qu’il n’y a pas moyen d’être à la fois historiquement pertinent et rigolo.

    Une autre série ancienne comme Johann et Pirlouit (Peyo, puis Delporte et Maury, Dupuis éd.) montrait bien meilleurs respect et connaissance du milieu (en l’occurrence le Moyen Âge). Il y aurait une grande évaluation à lancer pour distinguer les séries les plus pertinentes dans le traitement des références antiques, y compris sur le mode plaisant.
    La BD peut être le refuge d’une créativité artistique et littéraire qui disparaît des gros moyens d’expression.

    Les Goths auront au moins fait perdurer le droit romain et donné aux Asturies l’un des plus beaux emblèmes héraldique qui soient. De plus, leur langue, le gotique, a donné lieu à un alphabet intelligemment conçu qui aurait bien convenu pour le gascon.

    Un nom de famille comtois : Goux de *Gotones.


Un gran de sau ?

(connexion facultative)

  • Pour créer des paragraphes, laissez simplement des lignes vides.

Ajouter un document

Dans la même rubrique :


 

Sommaire Noms & Lòcs