Qu’avèvi crompat aqueth libe quauques mes i a déjà xens ac poder legir en seguida ; qu’at començavi qu’ac deixavi qu’ac tornavi prener au cap de quauquas setmanas. Non pas que lo libe e sii xens interes, au contrari, mes sa quita fòrma que pòt un chic desconcertar : capitòus hòrt breus que segueixen capitòus un chic longs, daubuns en francès, autes en gascons, a beths còps françès e gascon mesclats en lo medix capitòu o las medixas frasas, temas pro diferents. Diferents mes totun units per un solet punt : lo destinatari.
Aqueth libe com ac deixa pensar lo titòu qu’es destinat au mainat que l’autor e la sua companha esperan puix arcuelhan a casa a Sostons a las hitas deu Marensin e de la Maremna. E qu’i cab tot çò qu’un pair e pòt desirar transmeter au hilh esperat e recent vadut.
Aquera letra qu’es quasi un testament taben, dab tot çò d’important, la tralha qui l’autor e vòu deixar. En permer lòc l’amor e la coneixença de la natura. Precaria, esmaventa e miaçada qu’es benlèu çò prumer que lo pair e vòu transmeter, l’acercament a la natura, la coneixença deus sons habitants, fauna e flora. Los milhors passatges deu libe qu’us tòcan. Didier Tousis que s’i amuixa com un excellent observador de la natura deu son parçan lanusquet e taben com un prosator d’eleit. Que’m hè pensar a un aute aimador de la natura, lo Cristau de Hauguernes quan escriu sus la flora e especiaument las setas deu son parçan salisian xens aver enquera arriesgat, qu’at sabi, l’aventura d’un libe sancer.
Tousis, eth taben, qu’a hòrt bona man quan nos hè veder e sentir los paisatges d’ivern, la precaritat deus auseths e deus mamifèras en aquera temporada : la vielha cabiròla, l’auca sauvatge qui s’ moreix « ua matiada de gelada blanca », dus tròçs delicios qui amuixan au nin com « il est fragile, le pays, ton pays, qui rétrécit, qui s’amenuise, qui disparait ».
Ua òda a la fragilitat. Ua mustra de fidelitat, de memòria deus ajòus (veder lo portrèit sòbri e pudic deu « Papet », ua mustra d’umilitat tabén e de doçor, çò d’estonant per un òmi qui passa mèilèu per arreguitnaire, estafinhos tà tot diser.
M’èi demandat se lo Tousis en gascon qu’es o non lo medix que lo Tousis en francès ; francament n’ac sèi pas. E’m sembla que preferi lo gascon, justament mèi interior, menx « militant » benlèu. Que i a mantuas causas qu’aimaré aver podut escriver hens la part gascona de l’òbra mentre que n’auré pas jamèi volut signar ua sola linha de daubuns tròç en francès. Bon, cadun lo son, finalament.
Lo long abans-diser en françès, eth, que s’amerita un comentari pròpi, benlèu l’unic passatge qui lo nin non poderà pas comprener abans longtems, lo temps que la vita e la sua pensada qu‘u ajan après quauques claus de compreneson, pro de claus belèu tà poder criticar las teorias pairaus o las aprobar tan vau.
Per nosautes qu’ac podem har un chic mes tard taben xens esperar annadas ! Qu’i tornarem.
Qu’auratz compres qu’aqueras « Letras au nin » que s’ameritan mes que lo silenci qu’es de prevéder : l’autor n’es pas hòrt aimat preus occitanistas, desconexut deus biarnistas e deu public francès de la region e qu’es autò-editat (« Editions du bois » ençò de l’autor a Sostons) .
Que las ei totun trobadas en ua libreria deu centre de Dax ; que’s poden comandar a contact@pitprod.com .